premis

Premi FIPRESCI de la Quinzena de Realitzadors del Festival de Cannes 2003

Nominació Millor Opera Prima per l'Acadèmia de Cinema Europea (Premi Fassbinder)

2 Nominacions als premis Goya a la Millor Direcció Novella i Millor Guió Original

Premi Millor Director Festival d'Operes Primes de Tudela

Premi Millor Pel·lícula Festival de Cinema Jove d'Albacete

Premi Millor Director Novell per l'Associació de Directors Cinematogràfics d'Espanya (ADIRCE)

Premi Millor Director Novell i Millor Actor (Alex Brendemühl) pel Col·legi de Directores de Catalunya (Premi Barcelona 2003)

Premi Millor Pel·lícula per l'Associació de Crítics Cinematogràfics de Catalunya

Premi Millor Pel·lícula Espanyola al Festival de Cinema Fantàstic d'Estepona

Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema Independent de Buenos Aires (BAICI)

filmografia

LLARGMETRATGE

Les hores del dia (2003)

CURTMETRATGE

La pecera (8’ / 35mm) (1999)
(Premiat)
Festivales de Kiev (Ucrania)
Figueira da Foz (Portugal)

Yo tuve un cerdo llamado rubiel (11’ / 35mm) (1998)
(Premiat)
Festivales de Huesca (España)
La Habana (Cuba)
Santa Fe (Argentina)

Episodio (11’ / 35mm) (1998)
(Premiat)
Muestra audiovisual de Cuba

Virginia no dice mentiras (13’ / Betacam) (1997)
(Premiat)
Festivales de Paza (Cuba)
Camagüey (Cuba)

“...amb naturalitat, com m'imagino que han de succeir en la realitat fora dels codis als quals cinema ens té acostumats. ”

entrevista

Libertad, verdad, respeto

En 1998 vaig escriure un curt sobre un home que assassinava una taxista en un ras i després pujava a una prostituta. La idea era crear una peça de suspens entorn de la tensió que creava en l'espectador saber que la prostituta anava en un taxi amb un assassí. Després vaig pensar, i què passa després? Llavors vaig pensar que tal vegada podia haver darrere un llargmetratge. Per aquell temps va caure en les meves mans un article sobre assassins en sèrie que em va interessar molt. Ja no m'interessava el suspens, sinó crear un retrat hiper realista que deixés una porta oberta a la interpretació.

Diguem que aquesta doble figura et situa en la línia de foc dels problemes amb els quals es troben d'una banda els directors i d'altra banda els productors. Com a director m'he trobat amb problemes que tenen a veure amb la creació artística; com a productor la major dificultat és convèncer a les persones que tenen els diners perquè inverteixin en un projecte tan personal i de resultats tan impredictibles. És un desgast considerable. Per descomptat tot té el seu costat bo; el costat bo és que m'he estalviat els problemes que poden sorgir entre el productor i el director. Problemes que tenen a veure amb la confiança i el respecte pel treball.

No m'agrada la composició actoral . No m'interessa que un actor compongui un personatge fora de les característiques personals que li són pròpies. Això està molt bé en teatre, però em resulta tremendament fals en cinema. El que faig és buscar en l'actor les característiques personals que l'apropin al personatge. Després, durant l'entrevista del casting estic molt atent a com és l'actor o actriu. Si m'agrada, si veig una mica que m'interessa encara que, a priori, no fos el que tenia pensat per al personatge, no tinc cap inconvenient en canviar el personatge per a acostar-lo a l'actor.

No ho sé... no sé molt bé com són els meus personatges. Durant l'escriptura del guió probo d'escoltar el que em diuen i assimilar el que volen i el que fan. Intento deixar-me dur per ells. El que passa és que durant aquest procés els personatges no m'ho diuen tot, hi ha coses que es guarden per a si mateixos. Per això hi ha moltes coses que no sé. Quan vaig començar els assajos amb l' Álex Brendem ühl li vaig dir que hi havia coses de l'Abel que no sabia i que no les hi podria dir. A ell no li va importar. El mateix va passar amb els altres actors. Crec que cal utilitzar la intuïció, l'instint. Una mica d'anàlisi està bé, però massa pot matar l'instint.

Probem de plantejar i mostrar els assassinats mantenint el mateix to que té la resta de la pel·lícula. Sense emfatitzar gens, ni la violència, ni la posada en escena. Quan vaig pensar en l'Abel, no vaig pensar en un assassí molt destre i implacable. Vaig pensar: matar algú ha de ser molt difícil. Primer no és una cosa que s'aprengui al col·legi ni que es practiqui sovint; per tant la tècnica no pot arribar a ser molt acurada. D'altra banda, les persones estan molt aferrades a la seva vida i no crec que es morin amb facilitat, això ho veiem en el món animal en els documentals, fins i tot a un lleó li costa matar a un cérvol. Així és com vaig plantejar els assassinats; amb naturalitat, com m'imagino que han de succeir en la realitat fora dels codis als quals cinema ens té acostumats.

Diguem que les dues coses. Tinc una inclinació personal cap al realisme. M'agrada moltíssim el neorrealism e italià i l'estètica documental en general. Si un vol mantenir una certa llibertat artística, és a dir, parlar lliurement del que un vol adoptant la forma personal que escull al marge del que ven, el que interessa, o el que entreté; llavors ha de saber que no podrà comaptar amb molts mitjans. El realisme, en aquest sentit, és una solució econòmica que facilita moltes coses. Exceptuant la petita dificultat de gravar so directe, d'altra banda, en el realisme tot em semblen avantatges.

Si, però no solament per això. Més enllà de les exigències del realisme, en el meu cas, no utilitzo música perquè no em sembla que la música sigui una part intrínseca del llenguatge cinematogràfic. Tret que hi hagi música diegética dintre de l'escena com en un bar, per exemple, em sembla que és un postís. Una cosaque s'utilitza molt assíduament, i que dóna molt bons resultats, però que li és impropi. Tinc la sensació que la seva utilització seveix per cobrir una manca de la posada en escena. És un recurs per a subratllar una emoció en l'espectador. Jo no vull subratllar res.

Al al meu parer, fer una pel·lícula és establir un diàleg amb l'espectador. Un diàleg de tu a tul. Perquè existeixi un diàleg ha d'haver participació de les dues parts, sinó és un monòleg. No es tracta ni d'impressionar espectador, ni d' idiotizar-lo . Per a mi, fer una pel·lícula és oferir a l'espectador un camí. Deixar-li una porta oberta a la interpretació perquè l'empleni amb la seva sensibilitat. Això no vol dir caure en l'indeterminisme, tot el contrari, es tracta de crear alguna cosa enormement concreta, i alhora, deixar portes obertes.

Com et deia, tinc una gran admiració pel neorrealism e italià. És una referència essencial per a mi. D'altra banda, també m'interessa molt la Nouvelle Vague; sobretot Godard . Ell es qüestiona en les seves pel·lícules el que és el cinema fent cinema. És una cosa que m'interessa moltíssim. Va obrir un camí fonamental d'investigació sobre el que passa amb la pintura abstracta, i amb les tendències post -modernes, el cinema també s'ha de preguntar per la seva naturalesa dintre de les pel·lícules.