premis y festivals

IFF Cannes 2007 - Un certain regard

IFF Edimburg 2007 - Competició Oficial

IFF Bruselas 2007 - Competició Oficial

IFF Haifa 2007 - Competició Oficial

IFF Toulouse 2007 - Competició Oficial

IFF San Sebastián 2007 - Made in Spain

IFF Pusan 2007 - Competició Oficial

IFF Tesalónica 2007 - Competició Oficial

IFF Quito 2007 - Competició Oficial - Premi de la Crítica

Premis Goya de la Academia 2008 - Millor Pel.lícula, Millor Director (Jaime Rosales) i Millor Actor Revelació (José Luis Torrijo)

Premi del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics 2008 - Millor Director (Jaime Rosales)

Premi Fotograma de Plata 2008 - Millor Pel.lícula

Premi Unió d'Actors 2008 - Millor Actriu (Petra Martínez) i Millor Actriu Revelació (Sonia Almarcha)

Premi Sant Jordi 2008 - Millor Pel.lícula

IFF Verona 2008 - Premi Rosa d’oro Schermi d’Amore – Calzedonia - Millor Pel.lícula

crítiques

Un reparto sobresaliente contribuye a hacer del resultado algo tan inusual que debe ser llamado por su nombre: una obra maestra.
Jordi Costa, EL PAIS

****
Una película de mirada múltiple que destila autenticidad, emoción y sabiduría cinematográfica y humana.
Alberto Bermejo, EL MUNDO

*****
Espléndida lección de ascetismo.
Sergi Sánchez, LA RAZÓN

La soledad es una obra muy por encima del la media del cine español. Que emociona y divierte, obviando lugares comunes.
Lluís Bonet, LA VANGUARDIA

Con solo dos películas, el director Jaime Rosales ha conseguido algo que otros cineastas no consiguen en toda su filmografía: afianzar un estilo.
Oti R. Marchante, ABC

 

Una obra inmensa, imborrable, hermosa y llena de dolor que fascinará a todos los que crean en el cine como espejo-de-la-vida.
David Bernal, ON MADRID

Una gran película.
Fernando Franco, DIARIO DE LEVANTE

Me gusta y me conmueve esta película tan rara. Si Las horas del día me hacía pasar miedo y sentirme mal, La soledad me inyecta comprensión y piedad. Rosales ha elegido un camino difícil, posee estilo, no es un impostor con pretensiones ni un vendedor de humo prestigioso.
Carlos Boyero, EL MUNDO

****1/2
Una obra valiente, vital y sin fisuras que desentraña cuestiones ajenas a nuestro imaginario cinematográfico. Un fresco poliforme de acerada y brillante promiscuidad visual.
Lolo Ortega, CINEMANÍA

****
Esta no es una película cómoda, pero sí es una película estimulante. Esta no es una película para comer palomitas, pero sí una película para digerir ideas: ideas visuales, ideas formales, ideas humanas.
Nuria Vidal, FOTOGRAMAS

****1/2
Un cine capaz de radiografiar las carencias del alma con imágenes tan penetrantes como austeras, tan coherentes como precisas. Un cine de gran envergadura para un horizonte de futuro.
Carlos F. Heredero, CAHIERS DU CINEMA

*****
El trabajo creativo del autor de Las horas del día en la elaboración del guión y los personajes, como en la investigación sobre las posibilidades del espacio fílmico, el tempo narrativo, la puesta en escena y la dirección de actores, es apasionante.
Fernando Méndez-Leite, GUIA DEL OCIO

La sabiduría de este director nos recuerda al primer Polanski, Rohmer o Loach.
Edmon Roch, GUIA DEL OCIO

Es evidente que en Las señoritas de Avignon de Pablo Picasso y en La soledad de Jaime Rosales habita una disposición intelectual semejante. Se trata del mismo esfuerzo reflexivo sobre la imagen y su forma o, si se prefiere, de la misma distancia personal ante el relato y sus arquetipos. (…) Hay tantas cosas en La soledad que no cabe ni enumerarlas.
Juan Zapater, DIARIO DE NOTICIAS

La soledad, de Jaime Rosales, es una de las mejores películas que he visto en varios años, sin distinción de origen. Creo, sin cortarme, que es una de las mejores películas del nuevo milenio. Creo también que, para el cine español es, por supuesto, un hito que se podría colocar, sin problemas, junto a, por ejemplo, El espíritu de la colmena.
Manuel Hidalgo, EL MUNDO

“... Aquesta emoció es transforma en una necessitat de fer una pel·lícula per compartir amb l’espectador una sèrie d’inquietuds, una certa angoixa també. La mort està, d’alguna manera, en el centre d’aquesta angoixa.”

memòria

nota del director

Tot comença amb una emoció. Una emoció difusa sobre la vida, sobre el món que ens envolta, sobre com ens relacionem els uns amb els altres. Aquesta emoció es transforma en una necessitat de fer una pel·lícula per compartir amb l’espectador una sèrie d’inquietuds, una certa angoixa també. La mort està, d’alguna manera, en el centre d’aquesta angoixa.

Estem dissenyats per a patir i també per a superar el patiment. Som éssers durs i sensibles, però al final, la nostra duresa supera la nostra sensibilitat. La pel·lícula retrata moments de duresa i moments de fragilitat en la vida dels personatges. AL final, la vida continua seguint el seu curs a través del temps.

M’interessen les relacions humanes; em crida molt l’atenció la forma estranya que tenim de tractar-nos els uns als altres. Fem bromes sobre coses serioses. Amaguem les nostres intencions per a aconseguir enganyar a l’altre i el que aconseguim d’aquesta manera és confondre’ns més del que ja ho estàvem. Podem arribar a odiar a les persones que més estimem. Li donem molta importància als diners. Els diners estan presents en gairebé totes les nostres accions, en gairebé totes les nostres converses. En general, crec que tenim bones intencions els uns sobre els altres tot i que no sempre som capaços de mostrar el que pensem i sentim realment.

Estem acostumats que una pel·lícula expliqui una història. En aquesta pel·lícula s’explica la història de dues dones: l’Antonia i l’Adela. El relat avança a partir de les coses que els van passant a l’una i a l’altra. Les emocions que es desprenen del que fan o el que deixen de fer i la manera que es relacionen amb els personatges del seu entorn formen la columna vertebral de la pel·lícula. Però, des del meu punt de vista, realitzar una pel·lícula no consisteix únicament a teixir una història mitjançant una tecnologia audiovisual. Sense renunciar al plaer que proporciona el relat, el director de cinema té el deure d’afegir altres dimensions a la seva obra. La creació cinematogràfica passa per trobar noves formes de percepció. Trobar maneres noves de mostrar imatges o enllaços entre imatges. Encara que es corri el risc de fracassar, cal intentar anar més enllà. Aquí és on entra la polivisió.

la polivisió

La polivisió la polivisió ha consistit en dividir la pantalla (format cinemascope) en dues meitats iguals. Cada meitat correspon a un punt de vista diferent sobre una mateixa escena. De vegades es tracta de dos angles sobre un mateix espai (per exemple la cuina d’una casa vista des de dues posicions diferents). Unes altres, una visió simultània sobre dos fragments d’un espai escènic més ampli (per exemple, el menjador i el saló d’un apartament sobre el qual els personatges vénen i van).

La idea darrere de la polivisió ha estat crear un codi homogeni a partir d’un conjunt de regles la funció de les quals és aportar un sistema de percepció diferent al del format natural. El repte i la dificultat han consistit a assolir un cert distanciament i ruptura respecte a la lectura natural sense que aquesta ruptura constitueixi un fre al trànsit d’emocions. Al voltant del 30% del metratge total està rodat en polivisió.

nota de Sonia Almarcha.

Adela

L’Adela és una dona valenta, decidida, que aposta per canviar la seva vida. És una mare que s’ha criat sense la seva i que estima al seu fill i no es conforma. És una dona sola, poc parladora. Una dona a la qual el silenci no l’espanta; se sent a gust en ell. Crec que l’entenc bé, entenc les seves ganes de viure, l’amor al seu fill, la seva seguretat. Jo tampoc em conformo, si alguna cosa no m’agrada i no em sento bé, em moc. Busco un altre camí. Jo, com ella, aposto per seguir endavant, encara que en les seves circumstàncies no sé si seria tan forta. Abans de començar els assajos tenia marcades diverses escenes que m’espantaven força. Eren escenes molt delicades d’explicar, com si tinguessin una mesura justa que calia enganxar. No et podies passar ni quedar-te curt. Des que vaig acabar la pel·lícula, he pensat que més enllà del resultat em sento molt plena amb el que he viscut, crec que ho he fet amb molt d’amor i molta entrega, i això ja ho tinc.

Sònia Almarcha és llicenciada en la Real Escola Superior d’art dramàtic i en el laboratori teatral William Layton. Té una llarga trajectòria en sèries de televisió i en teatre. En cinema destaquen: “Muertos Comunes” de Norberto Ramos, “Las Razones de mis amigos” de Gerardo Herrero, “Adosados” de Mario Camus.

nota de Petra Martínez

Antonia

Quan vaig llegir el guió em vaig emocionar en molts moments i també em vaig preguntar moltes coses sobre mi mateixa. Les històries que explica, són situacions molt creïbles, desgràcies de la vida mateixa. El personatge de l’Antonia és un personatge corrent; una persona que pots trobar al carrer, sota la teva casa. Jo diria que és un personatge tan corrent que hi ha una mica en ella que et sona familiar. En l’Antonia veig la síntesi del que és una mare. Ho fa tot per les seves filles; pateix en silenci; es preocupa per cadascuna d’elles; està sempre disponible. Aquest amor pels fills és una cosa que comprenc molt bé, alguna cosa amb la que m’identifico clarament. La peculiar forma de treballar i la manera d’explicar les històries que té Jaime és el que crec que farà que aquesta pel·lícula sigui molt especial. Jo crec que haurà moments on el públic s’emocionarà i d’altres on veurà l’acció d’una manera més distanciada. Això, segurament, el farà reflexionar més fredament sobre el que està veient.

Petra Martínez va cursar els seus estudis en l’escola de Teatre de Madrid (TEM). En la seva dilatada trajectòria professional destaquen més d’una vintena de muntatges Teatrals i treballs en cinema com: “La mala educación” de Pedro Almodóvar”, “Noviembre” de Achero Mañas o “Nadie conoce a nadie” de Mateo Gil.

Bio-filmografia

Jaime Rosales, director i guionista

Barcelona, 1970

Després d’estudiar la carrera de ciències empresarials a ESADE, i després de diversos treballs en cinema i televisió, obté una beca al 1996 per a estudiar cinema a la prestigiosa Escola Internacional de Cinema i Televisió de San Antonio de los Baños (EICTV) i una altra al 1999 per a estudiar en la Australian Film Television and Radio School (AFTRS) a Sydney. AL seu retorn de Sydney treballa com guionista per a televisió fins a març del 2001, data en la qual arrenca activitats la productora Fresdeval Films. Després de l’èxit del seu primer llargmetratge, LES HORES DEL DIA presenta ara LA SOLEDAT, el seu següent projecte de llargmetratge, desenvolupat amb el suport de la Cinéfondation del Festival de Cannes i del CineMart del Festival de Rotterdam.

 

filmografía

LA SOLEDAT (2007)
Selecció Oficial Festival de Cannes 2007 - Un Certain Regard

LES HORES DEL DIA (2003)
Quinzena de Realitzadors - Cannes 2003 – Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional