Fotograma de Plata a la Millor Pel.lícula 2008

Festival de San Sebastiá 2008 - Secció Oficial - Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional

Festival Cine Horizontes, Marsella - Esment especial del jurat

IFF London 2008

Cinepur Choice IFF 2008

Prague/Olomouc/Brno 2008

Rotterdam IFF 2009

Göteborg IFF 2009

Cartagena IFF 2009

Colombia IFF 2009

Miami IFF 2009

Festivalissimo 2009

Canada IFF 2009

San Francisco IFF 2009

“... he volgut realitzar una pel·lícula clavada en l’actualitat. Avui passa alguna cosa, demà ho estic filmant amb els pocs mitjans amb els quals puc disposar. ”

La pel·lícula està rodada en 35mm. S’ha rodat tot amb teleobjectius en un format 1:85. Els personatges i la càmera estan separats per una distància gran. No hi ha diàlegs. Els personatges parlen, però no s’escolta el que diuen. Ni en els plànols oberts, ni en els primers plànols -que hi ha i molts-. S’escolten ambients, coses que estan presents en el directe. De vegades, finestres i vidres separen l’espai escènic del lloc on es posa la càmera; unes altres, simplement estem molt allunyats. Els decorats són reals i verídics. El rodatge ha durat 2 setmanes amb un equip d’11 persones. La postproducció durarà 7 setmanes fins a l’obtenció de la 1ª còpia composta. No s’etalonará. S’ha rodat a gran velocitat. El raccord no és important; ni el raccord d’il·luminació, ni el de moviment. El muntatge, en aquest sentit, és dinàmic i molt funcional. Es tracta de mostrar el que passa, sense res més. Els actors no són professionals, no són actors. S’ha rodat amb gent normal a les seves cases, amb la seva roba, en situacions corrents de la vida quotidiana. S’ha rodat al carrer, en autobusos, en llocs públics, sense incidir sobre la realitat circumdant.
 
Una part de la pel·lícula ocorre al País Basc i l’altra part transcorre a França, en la zona de Les Landes.

Madrid, 05 de març de 2008. Jaime Rosales

“El diumenge 2 de desembre de 2007, vaig llegir en la premsa una notícia que em va deixar estabornit. Tres terroristes van matar, el matí del dia anterior, a dos policies després d’una trobada fortuïta en una cafeteria.”

“S’ha rodat a gran velocitat. El raccord no és important; ni el raccord d’il·luminació, ni el de moviment. El muntatge, en aquest sentit, és dinàmic i molt funcional. Es tracta de mostrar el que passa, sense res més.”

“Els personatges i la càmera estan separats per una distància gran. No hi ha diàlegs. Els personatges parlen, però no s’escolta el que diuen”.

“Els actors no són professionals, no són actors. S’ha rodat amb gent normal a les seves cases, amb la seva roba, en situacions corrents de la vida quotidiana. S’ha rodat al carrer, en autobusos, en llocs públics, sense incidir sobre la realitat circumdant”.

dades tècniques

Jaime Rosales, director i guionista

Després d’estudiar la carrera de ciències empresarials, i després de diversos treballs en cinema i televisió, obté una beca en 1996 per a estudiar cinema en la prestigiosa Escola Internacional de Cinema i Televisió de San Antonio de los Baños (EICTV) i una altra en 1999 per a estudiar en la Australian Film Television and Radio School (AFTRS) a Sydney. AL seu retorn de Sydney treballa com guionista per a televisió fins a març del 2001, data en la qual arrenca activitats la productora Fresdeval Films.

Tir al Cap (2008)
Selecció Oficial en la 56 Edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià 2008.

La Solitud (2007)
IFF CANNES 2007 (Un Certain Regard)
Guanyadora de 3 Premis Goya 2008 com a MILLOR PEL·LÍCULA, Millor Director i Millor Actor Revelació (José Luis Torrijos).

Les hores del dia (2003)
Quinzena de Realitzadors -Festival de Cannes 2003- Premi FIPRESCI de la
Crítica Internacional

nota de Ion Arretxe

Jaime Rosales em va convidar a esmorzar a mitjans de Desembre del 2007 per a parlar-me de la seva nova pel·lícula. A mesura que em descrivia el personatge principal mentre menjàvem jo anava pensant: Quina casualitat! Com se sembla a mi! Quina coincidència! Quan em va proposar interpretar el paper de Ion, no em va estranyar gens. Si ell no m’ho hagués proposat l’hi hagués demanat jo. Més tard, quan vaig llegir el guió per primera vegada, em vaig adonar de que crua pot resultar aquesta pel·lícula. És una pel·lícula cruel i conflictiva, que pot deixar a l’espectador desassossegat i irritat, doncs ens mostra quelcom que, en el fons, tots sabem però ningú vol veure: un terrorista és, ens agradi o no, una persona normal.

A nivell personal, el principal repte de la pel·lícula passava per assolir combinar la meva labor com a director d’art amb el meu treball d’actor. El que més em va costar va ser mantenir el mateix to per al personatge ja que la ficció transcorria en molt pocs dies mentre que nosaltres espargíem la durada del rodatge en un període més llarg. Una de les escenes que més m’espantava i que en el rodatge em va resultar més difícil va ser l’escena de després de la festa. Va ser un moment estrany en el qual, curiosament, es van barrejar la realitat amb la ficció fent que em sentís doblement nu. La relació entre companys ha estat molt estreta, de molta col·laboració. Al ser un equip molt petit, en el qual alguns ja ens coneixíem per haver treballat en La Soledat, tot s’ha desenvolupat en un ambient molt familiar. Estic convençut que ha estat una pel·lícula molt especial per a tots i que deixarà una profunda petjada en cadascun de nosaltres.

M’agradaria que el meu personatge quedés retratat com un home que no fa de l’assassinat la seva vida. Un home que, malgrat tot, té la possibilitat de canviar. Malgrat la ràbia o la ira del moment el públic ha de sortir amb l’esperança que la part més normal de l’home podrà imposar-se al seu costat fosc i algun dia deixarà de matar. Personalment, estic molt content d’haver participat en un projecte tan especial i tan valent. Amb el meu treball en aquesta pel·lícula estic convençut de contribuir a remoure les consciències de la gent i fer-los veure que les coses poden canviar.

Ion Arretxe és un dels directors d’art emergents més cotitzat de la indústria del cinema a Espanya. Entre els seus treballs destaquen Éxtasis de Mariano Barroso, El Próximo oriente de Fernando Colomo, Rincones del paraíso de Carlos Pérez-Merinero i La soledat de Jaime Rosales. Va començar els seus estudis de Belles Arts en la Universitat del País Basc per a acabar especialitzant-se en escenografia a l'Institut del Teatre de Barcelona. Ha treballat també com dibuixant per a les revistes El Víbora i Punt i hora; així com per a diversos organismes populars del País Basc. Com director ha realitzat diversos curts entre els quals es destaquen La guitarra Invisible i El esqueleto de Bergamín. Actualment es troba en postproducció d’un llargmetratge documental sobre un teatre ambulant el títol del qual és Las Vidas teatrales.. TIR AL CAP ha suposat el seu primer treball interpretatiu.